dissabte, 9 de gener de 2010

El castell de Marinyén



Fa poc més d'una setmana que hem encetat un nou any i una nova dècada. Una onada d'intensíssim fred recorre Europa i el nostre País Valencià es troba inusualment cobert per la neu. En estes condicions hem realitzat una eixida al castell de Marinyén, també anomenat Castell de la reina mora o d'Alfandec, al terme municipal de Benifairó de la Valldigna. El dia anterior, segons ens havien comentat, havia nevat intensament i inclús el propi castell es trobava cobert per una capa blanca. Hui, no obstant, la neu només es conservava a la zona superior de la serra del Toro i del massís del Mondúver.

La muntanya i l'excursionisme, però, no és només el fet de fer camí, sinó que també compren tot un conjunt d'activitats, entre elles i de manera destacada, omplir la panxa. D'aquesta manera, hem començat la jornada amb un bon esmorzar a Xeresa, on des de fa temps teníem pendent un aperitiu amb els companys de l'associació local “La Goleta”. Al bar Avinguda, conegut popularment com “el bar del bombo”, hem devorat unes coquetes de dacsa, típic àpat d'aquestes contrades saforenques que consisteix en una mena de massa feta amb farina de dacsa que es farceix al gust del comensal, s'enrotlla i es fa desaparèixer en un segon. Nosaltres hem optat pels capellans i per la barreja d'ou i anxoves per a farcir-la.

Les runes del castell de Marinyén s'alcen a uns 250 metres sobre el nivell de la mar, a una mola situada al sud de la Valldigna i entre els barrancs del Raboser i del Castell. L'accés el realitzem a peu des de Benifairó, des d'on travessem camins flanquejats de tarongers mentre observem, davant nostre, la imponent mola sobre la qual s'endevinen les restes del que, durant segles, va ser la principal fortalesa d'aquesta vall. Observat des d'aquesta banda es dibuixa en l'horitzó un mur que, per les seues corbes i formes, aparenta ser la silueta d'una persona. Al poble ens han dit que es tracta de la Reina Mora, la senyora del castell que, abans de caure en mans dels cristians, va preferir llençar-se al buit des de la més alta talaia de la fortificació. També ens han contat que, abans del seu suicidi, va amagar el seu tresor a algun lloc dels voltants, n'hi ha qui diu que a la cova dels coloms, al creuar el barranc del castell.



Pensen que, segurament, existiria on hui n'hi ha el castell, algun tipus d'assentament romà, degut a que s'ha trobat material d'aquesta etapa, però el castell que hui coneixem tindria els seus fonaments durant el període almohade, és a dir, cap al segle XI. Tot i així, les cròniques no en parlen fins l'arribada, l'any 1240, del rei Jaume I, qui va conquerir aquesta plaça junt al castell de Bairen en la seua expansió cap al sud.
Molts anys desprès, al segle XIV, durant la guerra dels dos peres entre Castella i Aragó, el castell de Marinyén va tenir un destacat paper, doncs la Valldigna va ser ocupada per les tropes castellanes de Pere I el cruel i els monjos, junt amb els habitants cristians de la vall, van refugiar-se als seus murs.
Durant el segle següent el castell va perdre molt d'ús, tot i que segurament va seguir fent alguna funció religiosa degut a la capella que tenia al seu interior. Durant esta etapa, però, la seua principal funció era la de presó. Després, al segle XVI, bàsicament servia com a defensa davant les razzies dels pirates berberiscos, els quals solien fer incursions per aconseguir botí i rescatar els moriscos que hi havia sota dominació cristiana. Amb la victòria a la batalla de Llepant i l'expulsió dels moriscos a 1609, però, aquest perill va desaparèixer i el recinte va abandonar-se a poc a poc, arribant a l'estat de runa al qual es troba actualment.


Raïm de pastor


Lletera

Xino xano, arribem al peu del turó i és ací on comença un sender (PR CV-51 D1) que ens duu fins a les restes per una senda zigzaguejant molt ben condicionada durant la qual ens acompanyen les carrasques o el romer. També és abundant en esta zona la lletera, eufòrbia que creix als matollars secs i que, quan es trenca, desprèn unes gotetes de llet que, segons diuen, serveixen per fer envisc per caçar aus i animalets. Durant la pujada també trobarem raïm de pastor, una planteta amb forma de carxofa xicoteta a la qual li agraden molt els pedregallars i que, si es menja quan està tendre, diuen que serveix per llevar l'agror de l'estómac; molts, però, prefereixen bullir-lo un poquet i acompanyar-lo amb altres herbes com pebrella o farigola o adobar-lo amb salmorra.




Desprès d'uns minuts de pujada apareix al nostre camí una porta de pedres que, amb un arc de mig punt, ens donen la benvinguda a l'albacar (de l'àrab al-baqar, que vol dir “el ramat”) del castell. El conjunt es divideix en dues zones, aquesta primera es situa baix la mola superior del turó i es tractaria d'una mena de vila emmurallada on es compten les restes d'una desena de cases. Ací devien de pujar els pobladors de la vall amb les seues pertinences i animals en casos d'atacs enemics com ara les incursions que els pirates berberiscos realitzaren durant el segle XVI. Observem amb deteniment els murs de les cases i podem apreciar que estan construïts amb encofrat de morter i argila reforçat amb còdols. Mentre avancem per l'entramat d'aquesta zona mirem cap al cel i observem les restes de la muralla del recinte superior i no podem deixar de pensar en l'imponent aspecte que hauria de fer als seus orígens. Un poc més endavant, un desnivell d'uns deu metres ens condueix cap a la fortalesa del castell.


Les runes ens sorprenen amb una coberta gòtica de creueria, es tracta d'una petita capella que, ara queda al descobert. Veiem que està construïda de manera diferent a les estructures que ens han acompanyat fins ara, de manera que comprenem que es tracta d'una construcció més recent, possiblement del segle XIV; uns perfectament geomètrics carreus de pedra alcen el que seria un gran edifici que estaria composat per diverses plantes, tal i com ens rebel·len les mènsules que salpiquen els murs. Son diverses les finestres que trobem en aquest nivell, totes amb les seues marques i forats per encaixar els forrellats. Destaca el que seria una balconada amb mènsules que s'obri cap a la cara est de la fortificació. La mires i no pots deixar d'evocar la presència de la Reina Mora saltant al buit des d'ell.

Més endavant entrem al que havia de ser el pati d'armes de la fortalesa. Sobre nosaltres s'alcen les restes d'una imponent torre de l'homenatge i nosaltres seguim avançant cap al nord, on a través d'una senda vorejada per un penya-segat, s'accedeix a les runes del que seria una casa de diverses plantes. Algú ens ha dit que es conta que seria un habitatge per als hostes i jo pense que no seria per a menys, doncs les vistes son espectaculars i una finestra emmarca quasi tota la vall. Junt a aquesta edificació n'hi ha un aljub. Dins, es veuen dues plantes de murta, estimada planta que s'estima els indrets humits de l'ombria i, ací, han trobat l'espai idoni. Des d'aquesta aljub es dibuixen les restes d'una mena de canalització que conduiria l'aigua fins als peus del turó, on n'hi havia una alqueria en temps àrabs anomenada Marinyén.

El vent bufa molt fort en aquest punt, desprotegit de murs que el guarden de la tramuntana que ara ens posa dificultats per a accedir, per un estret camí, fins la torre de l'homenatge, increible talaia des de la qual es vigila tota la zona occidental de la vall. Benifairó enfront, Simat cap a ponent. Just enfront tenim Aiguesvives i el pas cap a Carcaixent per la Bossarda (hui l'horitzó és una Serrania coberta de blanc) i, des d'ahí cap a llevant, s'alça majestuosa la serra de les Agulles i la de Corbera, amb la Ratlla i el Massalari com a principals cims. Tot i no controlar el litoral, el castell de Marinyén manté contacte visual amb una sèrie de torres de guaita connectades entre elles (els castellets, la torre de Tavernes...) que, amb senyals de foc, alertarien de la presència de naus enemigues a la costa.

Hem passat hores recorrent les estances de la fortalesa, ens l'hem imaginada completa i en funcionament, amb homes recorrent-la. Hem vist les cares de por de la població refugiant-se a ella davant la presència de l'enemic i hem sentit els crits de patiment eixint de les seues humides masmorres. Ara, però, tornem enrere pel mateix camí que ens ha dut fins ací, deixant allà les fredes roques del castell, immòbils, testimoni vital de la història d'aquesta vall des de fa quasi un mil·lenni.

La tornada, però, la fem desviant-nos cap a l'oest i anant direcció a Simat. Passem junt a un terreny inundat i ens expliquen que està així des de que, ara fa vint o trenta anys, van treure tanta terra d'aquell lloc per omplir aterrassaments a les altures i donar lloc a un cultiu com el de la taronja en ple auge en aquells anys, que sobrepassaren el nivell freàtic i va inundar-se la zona. Així roman des d'aleshores. Aquest sender que seguim ens duu al límit municipal entre Benifairó i Simat, la Fontarda, una font d'aigua on n'hi ha una creu gravada a una paret. Cap a llevant estarem en Benifairó, cap a ponent, a Simat. És cap allà on decidim anar per a reprendre forces amb un bon dinar al bar del Trinquet, antic trinquet reconvertit a bar amb tota la seua grandària. Abans, però, passem junt a la mesquita de la Xara, on els moriscos van rendir culte fins que una incursió pirata a l'estiu de 1531 va endur-se amb ells la majoria dels de la vila. Conten que sols va quedar una vella viuda. Tot i que la mesquita va ser convertida a ermita al 1525, encara s'hi conserven les piles d'aigua per a fer els ritus de l'ablació i, dins l'edifici, la pujada al minaret i la quibla.


La Fontarda


Mesquita de la Xara

4 comentaris:

  1. Els castells tenen un component místic i suggeridor que els fa tant fascinants als nostres ulls.
    T'inagure el bloc ;)

    ResponElimina
  2. Des de dalt del castell les vistes són increibles. Este blog promet!

    ResponElimina
  3. Uà, Joako!

    Increïble visita per la Valldigna; tant geogràfica, topogràfica i botànica com històrica. Agraisc molt aquest apunt! Estic amb Josep: aquest bloc promet! ;)

    Muak!

    ResponElimina
  4. Joako! Com és que no has informat a Viarany del teu bloc?!

    Home, ara que t'hem pillat t'enllaçarem al web oficial i t'encomanarem ressenyes, he, he, he...

    Esperarem les novetats amb deler.

    Guillem

    ResponElimina